diumenge, 17 de juliol del 2011

I LOVE ROTH

































Amics / amigues, ja sòc aqui!!!

Després de 10 dies pel Mòn, i uns dies descansant, ja em trobe en condicions de poder relatar tot el que ha segut aquesta experiència.





Tot ha anat perfecte!!





Tot començà el dimecres 6 , a les 1:30 de la matinada. La FurgoCar, parava davant de ma casa, amb Toni, Ferran i Raquel. Allí pujarem Maria i jo, i ens enfilarem cap a Alemanya. Moltes hores de viatge ens quedaven i mooooolllltssssssssss km's (1860).




Pòc a pòc...o no tant, anavem passant els km's i el dia anava passant. En el viatge moltes rises i moltes il.lusions.
Unes 20hores després de l'eixida arribavem al destí, Reichswand, un menudet poblet a uns 15km de Nuremberg.






Dijous cap a migdia, eixirem cap a la zona 0, Roth... anant cap allí a la Autovia 9, que unix, Berlin amb Munich, ens trobem amb un cartell que t'ho fa dir tot.








Trobar.te amb aquest cartell, et fa pensar tot el que representa per a aquesta zona el Challenge Roth.









El primer que anem a vore és el Rothsee, que es troba a Hipolstein, lloc on comença la natació. Al canal Donau, tot està tranquil, molt diferent de lo que seria el diumenge. Arribem a Roth, i una pancarta amb "Welcome Triahletes" ens dona la benvinguda.








Aparquem molt prop de la zona on acaba la prova, i llòc neuràlgic de tot el triatló. Allí anem a les acreditacions, i ens donen les bosses amb dorsals, bosses de la prova i demés. Ho arrepleguem tot i ens dirigim a la zona expo, q està just al costat.... i ufff, faltant 4 dies per a la prova ja hi ha un ambient genial. Paraetes de tot el que volgueres tenies, brutal. També tenies zona de restuaració típica alemanya.... tot molt ben organitzat. Decidim pegar una volteta per Roth, i fer.nos una idea del que és el poble. Ens trobem eufòrics, contents, i a tot el poble es respira festa triatlètica. Dinem i tornem a pegar una volta per la zona i seguir gaudint de l'ambient.





Divendres, anarem a Dahau (camp de concentració alemà) i a Munich, aprofitant per a fer turisme i beure.nos unes energètiques cervesses de blat.


Dissabte tocava anar a la xarrada tècnica en espanyol, a les 12h. Quan arribarem de nou a la zona 0, l'ambient ja era BRUUUUTTTTALLLL!!!!!. Mils de persones es concentraven en tota la expo...era una gran festa.





En la carpa postmeta, casi 200 triatletes espanyols, ens reuniem per a rebre les notícies d'un canari q treballava per al grup Challenge.Després dinem a la zona expo i enfilem cap a la T1, al Donau Kanal de Hipolstein, per a deixar la bici , el casco i la bossa de correr. Ja vegem la barbaritat d'extensió que tenen els boxes aci, i clar, per a 3300 triatletes individual i uns 400 equips de relleus, fà falta molt de lloc. Ens quedem vegent el Kanal...i pensem en lo que unes hores després anem a començar allí.






Tornem a casa, ens relaxem i és temps per a bromes i somnis. Tots volem creuar ixa FinishLine, i xafar com cal ixa Catifa Roja!
Anem cap al llit, i la veritat sense massa son, però amb la idea d'estirar les cames i relaxar el cos.





A les 3;30, sona el despertador. I m'alce sense problemes. Isc, i ens vegem tots al menjador per a desdejunar. Toni , preferix no fer.ho.
Moguem cap a Roth, i ens toca aparcar dins del que cap prou prop de boxes a una gran explanada on ja vegem lo ben distribuit que ho tenen tot. Abaixem les bicis i ens enfilem cap a boxes. Onades de gent van cap allí, i arribem al pont des d'on es divisa la majestuositat de boxes, del Donau Kanal i de la gent....pell de gallina_01. Els ulls els tinc mig enllagrimats, i note el cos calent...

Entrem a boxes, i diguem a les xiques que ens esperen en un racó que els hem dit. Són les 5:30 del matí, i ja fa un Sol com si fora migdia. Mentre dixem arreglades totes les bosses i tornem a omplir les rodes, sentim q a la megafonia van ficant els himnes de tots els paisos que tenen representants en aquesta edició. L'espanyol és el quart que sona, i tot que no sòc massa apasionat dels himnes, arribe a emocionar.me i tot.





En boxes , estem situats molt a prop, de fet Toni i jo estem un enfront de l'altre, i Ferran a la barra de darrere. Aprofitem per a xarrar en tots els companys de barra, entre els qui es troba un membre del Correcaminos de València.





Ara que la cosa està més relaxada i ja ho tinc tot controlat, aprofite per anar al WC, no es que tinga cap apretó, però sé que serà facil buidar. Efectivament, tot va ok.





Tornem cap on hem de deixar la bossa roja, la de la bici. I que està just quan acabes la natació abans de l'entrada a la carpa, on pots canviar.te. Deixem les bosses i anem a vore a les xiques. Queda mitja horeta per a que isquen els pro's, i l'ambient va cresquent per moments, la música és triada a pols, per a emocionar.te. Entre els temes que sonen, el Go West de Pet Shop Boys, o el Reach de Gloria Stefan...i altres que em fan tremolar...pell de gallina_02





Però el moment més emocionant, és quan queden 10' i l'speaker demana silenci... és sepulcral, es llig una oració , i quan diu AMEN, tots contesten i comença a sonar el Beautiful Day de U2....a màxima potència...pell de gallina_03. Cridem al Favarero , el tio plorant mirant el canal, jo que ho veig no puc dixar q m'isquen un parell de llàgrimes, al igual q a Marieta.....





El show continua, i desde els potents altaveus, sentim la cunya Challenge, que comença a donar la benvinguda a aquesta dècima edició del Challenge Roth. Els pro's comencen a situar.se propet de l'exida de l'aigua, i per megafonia es sent una nova cunya musical, amb la veu que anuncia... " One minute to go!". De nou el silenci és gran, i al minut sona una canonada, q fà q la pell se me torne de gallina_4, de nou. El públic, que abarrota el canal , comença a bramar de forma ensordidora. Dos barcasses, comencen a tirar aigua en forma d'arc... La imatge q queda a la meva retina passa directament a la meva memòria per a sempre.





Vegem l'eixida de les dones , q igual d'emocionant que la dels homes, i que es dona 10' després que aquests. Nosaltres eixim a la eixida 11 de 12. Així que decidim despedir.nos de les xiques, per a retirar.nos espiritualment. Ens dessitgen bona cosa de sort i ens diuen q ens esperen en meta. Mire a Maria, i ...pell de gallina_5. Se m'escapa de nou altra llagrimeta.





Ens retirem, i ens sentem a una vora de boxes, en mig de la brossa. Xarrem, ens riguem, tenim moments de silenci, i tot va passant, mentre vegem i sentim totes les eixides que van donant.se.





Comencem a calfar, i anem ficant.nos el neopré...ens ha arribat l'hora. Abans de ficar.nos al corredor que ens porta a l'aigua, comencen a ixir els pro...i les pro amb la Chrissie Wellington ja al capdavant.





Enfilem al corredor i ens abracem, pell de gallina_6, ens tirem a l'aigua, i amb una mirada ens ho diguem tot, ara cadaú ha de fer la seva feina.





Sense donar.nos conter, sona el nostre trò, al mateix temps, em note el xip algo solt"...merda!, mal comencem"... aixina i tot vaig dir... "avant i ja vorem". Nade en tranquilitat els primers compassos. Em note bé, i vaig còmode, no rep massa colps, ja que serem uns 250 en cada eixida. Senc com la megafonia i les carraques, van allujant.se i van perdent el volum. Tinc com a referència, el pont on per baix, hem de donar la volta. Sense donar.me conter, arribe, i a les boies les típiques manotades, però poc més. Ara si, comence a imprimir més velocitat. Al rato, veig a u al meu costat que em crida, és Ferran, queixant.se de que se li n'ix el barret i les ulleres. Seguisc avant, amb força , comence a passar a gent de barret groc, q han ixit 5' abans que nosaltres, açò fa que m'emocione i li done més carrutxa... vaig gaudint molt i incremente més la força de remada. Torne a sentir el soroll, i per la ment em passa la possibilitat de vore , per la vorera del canal, a Maria i Raquel, vaig fixant.me per vore si les veig, i .... si, veig que me saluden Valentinha en mà, jo els torne el saludo, amb una senyal de que tot va bé.
Pase per baix del pont on està la gran majoria de gent, i el ruido dins de l'aigua és ensordidor. Ja em queda poc i pense en ixir. Ara ja vaig passant a gent de barrets morats que han ixit 10' abans que jo, i comencen a passar.me els de barret blau, que han ixit 5' després que jo. Ja estic a l'eixida, i els voluntaris ens ajuden a ixir de l'aigua de nou i amb els ànims de la gent i dels voluntaris, el pell de gallina_07. Isc , agarre la bossa roja i entre a canviar.me a la carpa...q pareix Sodoma i Gomorra, jajajaja... Gent nueta, homes , dones , voluntaris, ieeee, q passa aci??? Orgía a estes hores??? Res, comence a llevar.me la roba mullada i me fique lo de la bici. Al ratet entra Ferranet, diguent, ieeeee Mandangaaaa, ja estem fora!! Ens canviem i isc un poc abans que ell. A l'eixida de boxes, Maria i Raquel animen xillant , al igual que alguns valencians que reconeixen l'equipació del club.





Comença la bici, i al km 1 , senc al Mandanga que vé per darrere xillant "come'on GAY", jejejeje que tio. Durant els primers km's , el tinc davant com a referència, els dos aprofitem per a menjar, però després jo ja em fique al meu ritme de polsacions i poc a poc vaig perdent.lo de vista.





El ritme que porte és bò, però sé que va a passar.me un fum de gent, que jo havia adelantat nadant. Mentre tot açò ocorreix, valore i pense en com he millorat la meva natació, i en el poc cas que li he fet a la bici durant aquest temps, tot i sabent la importància que té en una prova com aquestes. Els km's van passant i vaig còmode, de totes formes, pensava que el circuït anava a ser més plà, i que el vent no correria com estava fent.ho.





Els pobles per on passem, estan tots animats, tan musicalment, per mig de xarangues, dj's o gent que en un perol no para d'animar.te. Son 90 km's per volta, on passem varios Berg's, o collaos, el més important el Solarberg, en el poble de Hipolstein... allí tota la gent que estava vegent l'eixida de la natació, passa a vore com patixen els ciclistes en ixe collao. Milers de persones fan un corredor per on van passant els triatletes. Tal i com vas acostan.te, vas sentint el bramor, i la pell...se te torna a ficar de gallina_08. Gires el cantó i enfiles cap a la gent, com si volgueres atropeiaar.los... Passar entre tota ixa gent xillan.te, i animan.te, val tots els diners del Mon.





Una vegada passes Solarberg, tens uns 5' d'apoiardamenta, per l'extasi que acabes de passar. És un orgasme ciclisme en tota regla.





En canvi no he pogut distinguir les veus de Maria i Raquel o vore la Valentinha... i això em preocupava, però ...per poc temps. Km's després seguien esperant al pont del Donau Kanal, i m'animen en força.





Comence la segona volta, i de moment seguisc en bones forces. Vaig alternant gels, i gominoles, a banda dels bocadillets que ja m'havia menjat només ixir de l'aigua. I sobretot vaig beguent molt de líquid, perque la calor apreta de valent. Per sort els avituallaments estan molt ben ficats i no ens falta de res.





Cap al km 130 passe a una xica del Elche Triatlón club, Prado, amb la que em fique a parlar durant uns minuts. Ens riguem i ens dessitgem sort. És curiós que pese a que cadaú va al seu ritme, casi sempre sols anar amb la mateixa gent. Passes als mateixos i et passen els mateixos.





Sobre el 150, pare a pixar , a tirar.me aigua pel cap, i a estirar les cames. De paso aprofite i menge altres dos bocadillets que portava.





Queda poc per a arribar i la veritat me trobe molt bé, estic sorprés i tot. Arribe a boxes , i deixe la bici, per a que l'agarre un voluntari. Altre voluntari em dona la bossa RUN, i entre a una nova carpa. Alli altra voluntaria, que per casualitat parlava castellà, em trau la roba de la bossa, i m'ajuda a ficar lo que estic llevant,me.





Ja estic preparat per a afrontar la marató. Surt de la carpa, i em quede un poc a l'avituallament, bec amb calma i em menge un platanet.





Correc els primers km's molt còmode...la cosa va bé. No vullc vore ni el ritme que porte, pel que al pulsometre, sols em fique polsacions. Durant els primers km's, passem per una zona boscosa que pica amunt i que porta al canal. Veig a pro's que ja tornen cap al poble afrontant els seus últims km's...q sort tenen , pense.





Arribe al canal, i veig un fila llarguíssima de gent correguens. La calor és sufocant i per sort hi han esponges que les porte per tot el cos. Seguisc corrent a bon ritme, però pel km 6, m'entra un apretó...per sort, la zona per on correm és boscosa, i ja he vist baixar a triatletes, que segur no estarien fent robellons...així que, puge cap al bosc, i deixe un record...per sort porte les esponges, que son unes perfectes "toallitas húmedas bebe".










Arribant a una de les poblacions on pegavem la volta, em creue a Ferranet, porta molt bona cara. Pel que veig i medisc, em porta uns 25 o 30'. Em diu que Toni està per davant de mi. De totes formes, seguisc a la meua, i vaig gaudint de l'animació del poble. A l'eixir del poble, torne a desfer el camí, i em creu amb la gent que va per darrere de mi. La veritat és que veus de tot, jejejeje.





La tornada, fa que arribem a la zona del km 4 i ara toca agarrar el canal cap a l'altre sentit. Ací hi ha més públic, ja que és la zona propera a Hipoltstein. Entrem en una zona boscosa, amb arbres mooolt alts, de veres que el lloc, és per a gaudir.lo però no de la manera que estem fent.ho nosaltres.





Vaig pel km 25, i les cames ja donen algun signe de debilitat, però, continue amb el meu pas, i amb les meves polsacions. Comença a canviar l'oratge, i va baixant la temperatura. Tot el que era calor , passa a ser frescoreta, i el meu cos que va completament xopat, comença a patir fred. A Hipolstein, tornem a donar la volta, i al km 29, em fique a l'altura de Toni. Xarrem durant una estona, i seguisc amb el meu ritme. Sobre el km 31, un fort trò, fà que comence a caure una aigua de por. Pareixia que anara a acabar.se el Mon. La tornada pel canal, va ser un infern, aixina i tot els voluntaris seguien al seu lloc, jo passava i els deia "Danke, danke" en senyal d'agraïment per seguir ahi. Plovia i plovia, i les esportives anaven pesant cada volta més. En un principi anava esquivant els "xarcos", després ja donava igual. Estava en la última zona boscosa, i el que abans era pujada, ara era en baixada, i una riera, feia que entrara més aigua a les esportives.





Sols em restaven 3 km, i ja estava apunt d'entrar a Roth poble... per fi!!, tocava asfalt i entrava al poble, enfilava el carrer que em portava al centre històric. Un lloc meravellós, on d'haver fet bon oratge, hagués significat de nou, ficar.me la pell de gallina... en canvi, sols hi havien uns quants dins d'una font i altre animant.nos vestits amb el neopré, jejejeje,,, sobretot l'humor que no falte. Em quedava 1km, i em creue a Toni, que anava cap al centre del poble, ens animem.
Entre al recinte de la zona expo, i estic apunt d'entrar a la zona meta. Un rectangle, ple de graderies per a que la gent et pogués animar amb força. Entre dins de la zona meta i l'speaker, em rep amb un "Monsieur Jose Vidagany Cardo... buenas tardeeesssss!", jo alce els brassos en senyal de que tot ha anat bé. Vaig per damunt de la catifa roja, ara ja està, altre IM al sac, no sé ni el temps que porte, però de moment no m'importa. Busque a Maria, la veig amb Raquel, completament empapades que em criden, m'acoste li done un bes, i enfile cap a l'arc de meta. M'ho agarre amb paciència, assaborint l'entrada , que tot i ser amb pluja, no deixa d'emocionar.me, pell de gallina_09.

Entre, em quede out, com bloquejat, em fiquen la medalla, i seguisc avant. Estic tot sol, acabe de pegar.me una pallisa de por, però he disfrutat moltíssim. Els voluntaris em senyalen cap on he d'anar. Seguix plovent a "estall", però me dona igual , ara ja està. El primer que faig després d'agarrar la samarreta finisher, és fer.me una bona cervessa. Allí estic, jo sol, plovent i fent.me la cervessa, esperant a que Toni, entre en meta.





Al poquet de temps, veig al bonasss de Toni, amb els ulls rogets, com vé cap a mi, ens abracem , pell de gallina_10, i li done l'enhorabona. Hem acabat els tres i això és el més important.





Ens dutxem en altra orgía triatlètica, i eixim a buscar a Ferran i a les xiques... seguix plovent. Al final ens reunim tots i comentem tota la prova. Esperem a q pare... però això no passa.





Agarrem furgona, i anem a per les bicis. Tornem a Reichswand, amb plena satisfacció de tot el que ens ha passat!!!





Els posteriors dies, estaguerem gaudint d'un país que m'ha sorprés gratament, i on pense tornar a acabar de visitar.lo.





Per supost... l'expedició Roth 2013 , està en marxa... qui s'apunta?? jo SEGUR.









GRÀCIES A TOTS.

Vos deixe uns enllaços interessants per a que es feu una idea:








http://www.youtube.com/watch?v=61ETWgqyLvc&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=vEiXy__Uduw

http://www.youtube.com/watch?v=O17rNNYuKvc&feature=related






























































dimarts, 5 de juliol del 2011

The ROAD to ROTH





Bé , amics seguidors d'aquest blog, quan estic a escasos minuts per a que passe part de l'expedició a Roth, a per nosaltres, he aprofitat per a ficar aquesta última entrada.


Simplement, era reflectir en paraules tot el que senc... si és que es pot fer.



Un fum de dubtes, comencen a surtir, sense saber d'on, però és així. Tot i l'experiència de fà dos anys, ara les preguntes de ... hauré entrenat prou?? deuria haver fet més km's en bici?? hauré agarrat tot el que necessite?? Tindrem bon dia per a la prova?? Q me fique per a la bici???

Un cúmul de questions , que barrejat amb els nervis del viatge, fan que estiga en un estat d'eufòria que m'encanta. És un estat , de les grans ocasions, d'algo que et dona un fum de respecte, però que tens unes ganes tremendes d'afrontar.ho.


Aquesta vesprada , mentre feia l'equipatge, anava repasant la carrera i em veia en cada situació... i buffff....se m'ha ficat la pell de gallina. Sols pensar, vore'm en el canal, just abans l'eixida, en un fum de gent mirant , o el vorem afrontar Solarerberg...maaaaaaaaareeeee.


Bé, vos dixe el que ha segut el camí que he seguit fins al dia de la prova, aquesta fulla representa ixe xicotet sacrifici (per a mi m'haguera agradat que hagués segut més sacrifici), i ixa il.lusió que començava el 4 d'abril, setmana de després del DLD.



Han hagut dies bons, dies roïns, altres de molt roíns...però sempre molta il.lusió. Ha hagut entrenes en companyia , amb molta soletat... dies amb moltes ganes d'entrenar...altres en que no tenies gens de ganes, després d'una esgotadora jornada laboral.






Sempre m'agrada fer açò quan em planifique un objectiu, i espere poder fer.ho molts anys més, i sempre amb ixa mateixa il.lusió. Aquest és el meu cuadern d'entrene "realitzat" ... el de "a realitzar" tenia més hores i més km's de tot, jejeje. Aquesta és la realitat , que em dirà si ha estat ben plantejat o no... de totes formes, cada dia és un mon i en un tri com aquest tot pot passar!!






Agraïr.vos a tots, les mostres de recolçament que he tingut. Tot ha fet que ens ho creguerem i que ens motivarem per a seguir endavant.


El detall d'aquesta vesprada, ha segut algo que es porta en el cor per a tota la vida. I que fà que et senques volgut, molt volgut i per a mi això ho val tot. Sobretot per ixes persones que per a tu sòn importants, i que amb aquests gestos i d'altres "no materials" fan que et senques importants per a ells.


Gràcies de nou , i espere que pogam tornar els tres, contant.vos la millor de les històries , que no seria altra, que els tres forem finishers!!